Molts dels qui llegireu aquest text coneixíeu l’Oriol Junqueras abans que entrés a la presó. Jo, no. Molts, quan vau saber que tancarien a Estremera l’Oriol Junqueras, enteníeu fins a quin punt era rellevant per al país i per a Esquerra Republicana. Jo, no. L’únic dia que havia pogut xerrar amb l’Oriol va ser la Nit de Santa Llúcia de l’any passat. Em va felicitar per haver sigut Premi Mercè Rodoreda. M’ha dit un ocellet –em va dir—que som veïns. La segona vegada que vaig poder xerrar amb l’Oriol va ser fa unes setmanes: érem a una presó de Madrid, hi havia un vidre entremig, no li vaig poder fer una abraçada i ell parlava a través d’un telèfon. El temps era limitat i a la peixera —des de la qual vèiem Joaquim Forn— érem quatre: els cunyats de l’Oriol, el Ruben Wagensberg i jo. Des de la campanya no havíem pogut, cap dels dos, parlar amb el cap de la llista de la qual tots dos n’érem candidats.

La conversa va començar amb el Lluc i la Joana, perquè havien pogut fer una trobada sense vidres el dia anterior i encara devia tenir el record ben present. La conversa va acabar, també, amb els seus fills. Vaig pensar —en sortir—, que el primer perjudicat era ell; els segons, la seva família i en especial els seus fills... però, en tercer lloc, i commoguda, vaig pensar que nosaltres, com a societat, també en sortíem perdent, de la seva presó preventiva. Per la seva lucidesa, pel seu lideratge, per la seva intel·ligència i, per què no, per la tendresa amb què ens parlava dels seus fills però també d’anècdotes de la presó. Com per exemple, que un home d’una regió de l’Iran havia guanyat el campionat d’escacs més important i volia entrar al seu mòdul per poder seguir jugant amb algú —i després de perdre tres partides amb ell, hi havia crisi al mòdul, explicava sorneguer—, o que ensenya a mirar les estrelles als presos malgrat a la nit no puguin aprofitar l’aprenentatge, o que diu algunes paraules en xinès a un company xinès i que els funcionaris paren bojos —qué te ha dicho, li demanen—. Somriu, ens fa bromes, i tots cinc semblem una colla de coneguts que queden per prendre alguna cosa. Ja ens ho havia avançat la Neus, que de seguida deixes de veure el vidre.

Vaig sortir d’Estremera menys impactada del que havia entrat. Potser perquè no vaig veure cap indici de rancúnia, cap comentari de ressentiment, ni un segon de victimisme. Si ell ho pot suportar, què no haurem de fer nosaltres, aquí fora, que ja, sense adonar-nos-en, deixem portes enrere que es tanquen de mica en mica, alhora que se’ns n’obren per davant. De la presó vaig sortir, sorprenentment, esperançada i contenta d’haver pogut xerrar una estona amb un home excepcional. A mesura que t’allunyes d’Estremera i desfàs el camí fins a casa, la indignació va creixent, però no ben bé pel que transmeten els nostres presos, que és tot coratge i serenitat. La indignació és proporcional als kilòmetres que has de tornar enrere, proporcional al temps que has perdut per només quaranta minuts, proporcional al patiment que imagines. La indignació triga una mica a arribar, perquè visitar l’Oriol i riure una estona amb ell, xerrar del Parlament o de quines coses hem de fer o deixar de fer, no et deixa gaire temps per lamentar-te. És quan marxes i ells s’hi queden, quan n’ets conscient, que t’emprenyes.

Molts coneixíeu l’Oriol Junqueras abans que entrés a la presó. Jo, no. Vaig poder xerrar amb l’Oriol fa unes setmanes: érem a una presó de Madrid, hi havia un vidre entremig, no li vaig poder fer una abraçada i ell parlava a través d’un telèfon

Jenn Díaz Diputada al Parlament de Catalunya

Tot el que envolta la seva condició de pres polític t’enfada. A l’entrada, hi vam trobar la família de Jordi Turull. Va ser per això, que vaig entrar impressionada a la presó —bé, i perquè entrar a una presó no és, t’ho miris com t’ho miris, agradable—, perquè a l’entrada vam poder saludar la germana del conseller Turull, i vam fer una abraçada als seus pares, que havien hagut de sortir el dia abans perquè el viatge és massa llarg i no el poden fer seguit. Fer-li una abraçada al pare em va fer adonar molt vívidament el patiment que representa per a les famílies tenir els presos a sis-cents kilòmetres de casa, i em va fer pensar en una cosa que fins aleshores no havia tingut tan present. Des del primer moment hem pensat en els nostres presos polítics com a pares i mares de família, i hem oblidat la seva condició de fills. Els pares dels presos i de les preses han de suportar, a més, viure aquesta gran injustícia sense que el cos i l’energia els acompanyi. Proveu de fer una abraçada a una persona que està a punt de veure el seu fill tancat a una presó, tenint la certesa que el seu fill és innocent. No hi ha persona que ho aguanti.

Per això escric aquestes línies: per a tots aquells que encara no ho entenen, que legitimen la judicialització de la política, que se n’alegren, que tenen al·lèrgia al color groc pel que representen; escric aquestes línies per a tots aquells que veuen en els nostres llaços una amenaça. Aquests llaços no són un símbol polític sinó de solidaritat: darrere hi ha homes i dones amb les seves famílies patint una repressió inusual en països democràtics. Els nostres carrers no seran neutrals. No ho han de ser.