Què fa una escriptora com tu en una llista com aquesta
Què fa una escriptora com tu en una llista com aquesta
Jenn Díaz Escriptora i diputada d'Esquerra Republicana2 de desembre de 2017
Penso en totes les vegades que els partits constitucionalistes han intentat parlar de la gent com jo i fer-se-la seva: castellanoparlants, del Baix Llobregat, classe obrera, d’orígens extremenys i andalusos. Com podria no defensar la República des de les meves conviccions, les meves arrels i la nova generació de catalans?
Sempre he pensat que la meva opció política personal no interessava ningú. Que en un món d’immediatesa i presses, en un món de xarxes socials i entrevistes a totes hores, el que una escriptora feia amb les seves opcions personals no havia de ser de domini públic i que, en tot cas, la meva opinió no havia de ser més vàlida que qualsevol altra pel fet de dedicar-me a l’escriptura. Jo volia fer política des dels meus llibres, aprofundint en els temes que sempre he trobat importants i rics, com la família i el paper de la dona en la societat i com a personatge femení.
Per més raonable que em segueixi semblant aquesta opció, el 20S i encara més l’1O em van fer adonar que la política ja no era una qüestió personal, i que el fet de ser escriptora no feia que la meva opinió fos més important, però sí que vaig prendre consciència d’una nova responsabilitat: què passaria si, amb els anys, mirant amb perspectiva, prenguessis consciència que ni tan sols la repressió i l’anticatalanisme et van fer sortir del teu refugi natural, que és l’escriptura? Te’n sentiries orgullosa? I la resposta era immediata: no.
Per això, quan l’1O, de matinada, protegíem un dels instituts de Sant Andreu de la Barca, vaig decidir que ja n’hi havia prou, de discreció, i que el meu silenci, d’alguna manera, em feia còmplice d’algunes mesures de l’Estat espanyol. Ben d’hora ja vaig adonar-me que el dia aniria de democràcia però sobretot de resistència i de dignitat, i per primer cop a la meva vida em va semblar que jo podia fer alguna cosa més que escriure llibres. L’1O el poble de Catalunya, auto organitzat, ens va fer sentir que tots, en la mesura que volguéssim, podíem ser útils. No em podia quedar al marge, doncs, i era el moment de fer passes endavant, a risc de semblar una adoctrinada, a risc de fer trontollar cert ordre en la meva vida professional. Ens hi anava molt.
Per tant, quan vaig parlar amb la Marta Rovira, tot just després d’haver decidit que la presentació que teníem pendent a La Central sobre Paradisos oceànics, d’Aurora Bertrana, no la faríem en solidaritat amb els presos polítics, vaig ser conscient que els passos que havia fet endavant des del 20S fins aleshores tenien encara més importància si, en acabar el dia, acceptava ser candidata per a les eleccions del 21D. De la mateixa manera que em semblava coherent no parlar de política com a escriptora, em va semblar que el moment excepcional que estem vivint requeria també de decisions excepcionals.
Després de les primeres pors, de la primera inquietud, el discurs s’anava obrint pas dins meu. És clar, que he de fer aquest pas fermament. Perquè a la política necessitem més cultura, més dones, més feminisme, més societat civil, més llibertat. És clar que la llista d’Esquerra Republicana ha de ser amb la voluntat de reflectir-hi el poble de Catalunya actual. És clar que hi tinc alguna cosa a dir.
No puc negar-m’hi, doncs, perquè no puc fer una altra cosa que fer un pas al front per defensar la cultura, el feminisme i la pluralitat d’un poble complex i ric; no puc quedar-me al marge veient com intenten menystenir-nos i ridiculitzar-nos fins a la humiliació
Jenn DíazEscriptora i candidata per Esquerra Republicana
Un cop a casa, després de la conversa, el primer que em passa pel cap són totes aquelles vegades que he demanat que les dones formin part de la primera línia política del país. Això ara sí que toca, nena. I tant. Com podria rebutjar una proposta així com a dona? També penso en totes les vegades que m’ha semblat que el discurs oficial arracona la cultura i no la tracta com a eix central d’una nova República. Com podria negar-m’hi, com a escriptora? I finalment penso en totes les vegades que els partits constitucionalistes han intentat parlar de la gent com jo i fer-se-la seva: castellanoparlants, del Baix Llobregat, classe obrera, d’orígens extremenys i andalusos. Com podria, doncs, no defensar la República des de les meves conviccions, les meves arrels i la nova generació de catalans?
No puc negar-m’hi, doncs, perquè no puc fer una altra cosa que fer un pas al front per defensar la cultura, el feminisme i la pluralitat d’un poble complex i ric; no puc quedar-me al marge veient com intenten menystenir-nos i ridiculitzar-nos fins a la humiliació. No m’ho puc permetre. Vinc amb la determinació de qui sap que parla en nom de la dignitat. Vinc d’un món precari i injustament oblidat, més còmode que la política, però no estic espantada. Al cap i a la fi, la cultura, com deia Montserrat Roig, és l’opció política més revolucionària a llarg termini. Som-hi, doncs.