10 líders mundials que van acabar a la presó per fer avançar els drets civils

La defensa i la consecució dels drets civil i polítics d'una comunitat o col·lectiu, ha sigut i és una de les principals reivindicacions de la modernitat. El segle XX ha estat testimoni de gran part d'aquestes lluites socials, així com d'aquells líders, que sota el lema de la no violència i en defensa dels valors democràtics, han estat partícips d'un progrés social i polític pel qual s’ha de seguir lluitant. Malauradament, aquest progrés no ha estat gaire fàcil d'aconseguir, la resposta a les diferents reivindicacions, que van des del moviment sufragista fins al reconeixement d'Irlanda del Nord com a subjecte polític, passant per la defensa dels drets humans i la fi de l'apartheid, ha estat sempre la repressió i la violència. Els diferents personatges que s'han erigit com a representants d'aquestes demandes socials han sofert, en diverses ocasions, el seu empresonament, però el que no es va aconseguir, és empresonar les seves idees, que eren fruit de les reivindicacions d'una societat que clamava llibertat i sovint han acabat triomfant.

L'1 d'Octubre, una Catalunya viva i pacífica va sortir al carrer per expressar la seva veu, aquella que ara, sota el lema de la llei, les forces de l'estat intenten callar. Unes setmanes abans, un desplegament de més de 10.000 membres de les forces i cossos de seguretat de l’estat arribaven a la capital del país, i amb ells, la inseguretat. El missatge era clar i no venien per escoltar. Un cop més, la resposta va ser la violència i la repressió a la ciutadania, així com l’empresonament dels Jordis, dels consellers, i d'Oriol Junqueras. Aquest va estar citat a declarar per rebel·lió i sedició, dos delictes amb un tipus penal que exigeixen un alçament públic i violent, però a l’1 d’Octubre les úniques armes del procés van ser les urnes i les paperetes, i la seva única estratègia d’atac, la democràcia.

Junqueras i la resta de conselleres i conselleres, va ser empresonat el 2 de novembre de 2017 sense una condemna ferma que determini o no la seva innocència. A l'espera que tingui lloc el judici, les autoritats judicials de l'Estat espanyol han decidit fer ús d'una de les mesures cautelars personals més greus que tipifica el Codi Penal, la presó preventiva. L’aplicació d’aquesta figura jurídica no persegueix la finalitat que se l’atribueix, no havent ni indicis ni fets que provin o demostrin un risc real de fuga o “reiteració delictiva”. Aquesta aplicació política d’una mesura jurídica no sols ha suposat la privació de llibertat del principal líder d’Esquerra Republicana, sinó que l’ha privat d’exercir el seu dret a la participació política en el marc d'un procés democràtic segrestat per les autoritats espanyoles.

Un discurs pacífic i contrari a la violència ha estat un dels trets característics d'aquest líder. Junqueras, igual que els diferents presos polítics que es presenten a continuació, ha estat i és un referent dels valors democràtics i republicans que impregnaven aquells dies els carrers i les places del país.

Emmeline Pankhurst (1858-1928)

“Estem aquí, no perquè som transgressors de la llei; ens trobem aquí amb els nostres esforços per convertir-nos en faedors de lleis”

Emmeline Pankhurst és una de les grans figures del moviment sufragista que va lluitar a Anglaterra per aconseguir el vot femení. El 1892 va fundar la Lliga a Favor del Dret al Vot de la Dona, i el 1903, la Unió Política i Social de la Dona. Pankhusrt va liderar un moviment on per primera vegada les dones van reivindicar els seus drets amb diverses marxes i manifestacions, fet que va suposar en nombroses ocasions el seu empresonament, fins a tres vegades entre 1908 i 1909. Altres actuacions destacades van ser els diferents boicots, i les vagues de fam que va protagonitzar junt amb altres sufragistes quan era a la presó, aconseguint una major visibilitat pública.

Pankhurst va morir a Londres el 1928, el mateix any que el govern britànic va aprovar el vot femení, deixant un gran llegat per a les següents generacions de dones que van lluitar perquè el vot femení fos seguit d'una efectiva igualtat entre homes i dones.

Mahatma Gandhi (1869-1948)

"La violència és la por als ideals dels altres"

Mahatma Gandhi, líder del nacionalisme indi, és reconegut per la seva lluita contra l'opressió colonial que es va caracteritzar per la no-violència i la resistència passiva. Malgrat ser empresonat en diferents moments de la seva lluita, Gandhi mai va deixar de reivindicar pacíficament l'alliberació del seu país i la necessitat d'una transformació social. Aquest va presidir el Congrés Nacional Indi, convertint-lo en un instrument per aconseguir la independència de l'Índia, que va tenir lloc finalment el 1947.

La seva activitat de líder polític i espiritual el va conduir a recórrer diferents territoris de l'Índia per denunciar l'existència d'una societat estratificada, generadora de grans injustícies socials per a la comunitat índia enfront de les lleis i el caire imperialista del govern colonial britànic. De les diferents campanyes que va protagonitzar al llarg de la seva vida, totes elles sota el lema de la no violència, cal destacar la iniciada el 1930, la Marxa de la Sal. La lluita de Ghandi no sols es va limitar a l'objectiu d'aconseguir, en primer lloc una major autonomia de la colònia britànica i posteriorment la independència de l'Índia, sinó que també es va pronunciar en contra del sistema de castes i a favor d'aconseguir la unitat entre indis-hindús i musulmans.

Emma Goldman (1869-1940)

“Requereix menys esforç intel·lectual el condemnar que el pensar”

Emma Goldman va ser una feminista i anarquista lituana emigrada als Estats Units, on va iniciar el seu activisme per tal d'aconseguir l'emancipació de la dona i la classe treballadora. Al llarg de la seva vida, va ser detinguda i empresonada fins a tres ocasions per mobilitzar-se contra la política governamental del moment, posant en dubte la visió sobre la contracepció o el servei militar. A més a més, quan era alliberada, Goldman es dedicava a realitzar conferències i aconseguir mitjans per poder alliberar als camarades que estaven empresonats per causes similars.

En iniciar-se la I Guerra Mundial, Goldman va fer públiques les seves fortes conviccions pacifistes, criticant el conflicte com un acte imperialista. Per a Goldman, el sufragisme no era suficient si aquest no venia seguit d'una transformació del lloc que ocupava la dona a la societat burgesa.

Antonio Gramsci (1891-1937)

"Es determina la culpabilitat, no la innocència"

Antonio Gramsci va ser un intel·lectual i activista polític que va desenvolupar la seva activitat a la Itàlia feixista de Mussolini. Després d'unir-se al Partit Socialista i, posteriorment, al Partit Comunista Italià que sorgiria com una escissió del primer, és reconegut com un dels principals representants polítics del moment. La seva activitat política i les seves tesis sobre el marxisme, que van generar enfrontaments dins del mateix partit, així com la il·legalització d'aquest, van desencadenar en la seva detenció i empresonament l'any 1926, on va passar la resta de la seva vida.

Emily Davidson (1872-1913)

“Fets, no paraules”

Emily Davidson va ser una britànica sufragista contemporània a Emmeline Pankhurst, que va militar des de 1906 a la Unió Política i Social de la Dona. Després de deixar la seva vida com a professora per dedicar-se exclusivament a la lluita feminista, aquesta protagonitzarà diverses actuacions i mobilitzacions a favor del vot femení i dels drets de les dones. La desobediència civil i les desfilades massives van ser els principals mitjans de reivindicació de Davidson i la resta de sufragistes. Aquestes actuacions la van portar a presó fins en vuit ocasions, on tampoc va deixar la lluita, sinó que també va protagonitzar vagues de fam, sent alimentada a la força.

Malgrat ser moltes les actuacions en les quals Davidson va participar, aquesta és recordada pels fets ocorreguts al Derby d'Epsom l'any 1913. En aquesta última reivindicació, Davidson intentava posar un cartell sufragista al cavall de Jorge V, quan va ser colpejada per aquest, causant la seva mort quatre dies més tard.

Nelson Mandela (1918-2013)

“La millor arma és asseure's i parlar”

Nelson Rolihlahla Mandela va ser un activista i polític sud-africà reconegut per liderar el moviment contra l'apartheid. Al llarg de la seva vida com activista i membre del Congrés Nacional Africà, Mandela va protagonitzar i impulsar diferents campanyes de desobediència civil contra les lleis segregacionistes, sent empresonant el 1963. Aquest captiveri polític va durar fins a 1990, anys en què no va deixar de lluitar per tal de posar fi al règim racista, renunciant fins i tot a aconseguir la seva llibertat el 1985 a canvi d’abandonar l’activisme polític.

El seu compromís amb la lluita per la igualtat, seguint una estratègia de pau i no violència, va ser reconegut amb l'atorgament del Novel de la Pau l’any 1993. A les eleccions celebrades el 1994, Mandela va ser elegit president, iniciant una nova etapa d'igualtat i reconciliació nacional.

Martin Luther King (1929-1968)

“La llibertat mai és voluntàriament atorgada per l'opressor; ha de ser exigida pel qui està sent oprimit”

Martin Luther King va ser un nord-americà que, seguint els preceptes de no-violència i de resistència passiva promulgats per Gandhi a l'Índia, va lluitar pels drets civils dels afroamericans als Estats Units. La seva gran capacitat de mobilització i el seu carisme van donar lloc a la coneguda marxa sobre Washington, que va concloure amb el famós discurs I have a dream.

Luther King va créixer en una societat marcada per la segregació racial i la manca d'igualtat i drets civils de la comunitat afroamericana. Un any després de ser anomenat pastor baptista de l'església de la seva ciutat, el 1955 va tenir lloc una de les primeres actuacions contra la discriminació racial existent, el boicot a la companyia d'autobús Montgomery. L'acció, que va durar un any, va rebre un suport massiu per part de la ciutadania de color, i malgrat les detencions, es va aconseguir posar fi a la segregació racial en la línia d'autobusos municipals. Aquesta campanya va anar seguida de moltes altres reivindicacions d'abast nacional, on s'exigia el reconeixement dels drets civils de la comunitat afroamericana i la plena igualtat amb la comunitat blanca. Va ser detingut en diverses ocasions.

El seu ideari es va caracteritzar per considerar que aquesta igualtat era una condició essencial de la dignitat humana, que trobava la seva legitimitat política en els valors de la democràcia. King mai va considerar la seva acció com a revolucionària, ni va promoure la violació de cap llei, sinó que entenia que no es podia obeir lleis injustes que anaven en contra dels valors morals.

Leyla Zana (1961- )

"Ho prometo perquè els pobles turc i kurd puguin viure junts en un marc democràtic"

Leyla Zana és una escriptora i política kurda de caràcter progressista i feminista, que lluita pel reconeixement de l'autonomia del poble kurd i per la defensa dels drets humans. El seu lideratge començà a consolidar-se el 1991, quan accedeix al Parlament Turc com a diputada pel Partit de la Democràcia del Poble, sent la primera dona kurda en ocupar un escó a aquesta cambra.

El dia que va jurar el càrrec, lluint una diadema amb els colors del poble kurd, Zena es va pronunciar en la seva llengua a favor d'una convivència pacífica entre kurds i turcs, parlant obertament d'un conflicte polític que atemptava, i continua temptant, contra els drets i les llibertats d'un poble que les autoritats es neguen a reconèixer com a subjecte polític. La defensa d'aquestes idees a un discurs als EEUU mentre ocupava el càrrec de diputada va suposar la seva primera detenció en 1994, després que fos anul·lada la immunitat parlamentària, sent acusada de traïció i separatisme i condemnada a 15 anys de presó. Durant el seu empresonament, el Parlament Europeu li va atorgar el Premi Sájarov per la llibertat de pensament, i va exigir al govern turc el seu alliberament, que no va tenir lloc fins a 2004.

Després d'aconseguir la seva llibertat, Zana va fundar el Moviment Democràtic del Poble que acabaria originant l'actual Partit Democràtic del Poble, continuant així la seva lluita i també les condemnes per part del govern turc, totes elles suspeses. L'any 2011, va obtenir de nou un escó com a independent, a causa de la prohibició de presentar-se amb el seu partit, i més tard, al 2012 va protagonitzar una reunió amb el president Erdogan per tal de trobar una solució pacífica i democràtica al conflicte kurd. No obstant això, després del fi violent de les negociacions de pau l'any, va tornar a ser detinguda, i breument alliberada l'any 2017. Actualment, Leyla Zana segueix ocupant un escó a la cambra turca, des d'on continua reivindicant els drets i les llibertats del poble kurd.

Gerry Adams (1948- )

“El Sinn Féin i els seus líders van entendre que negociació significa lluita”

Gerry Adams és un activista polític nord-irlandès, líder i expresident del partit Sinn Féin, un moviment republicà i d'esquerres que reivindica la unificació d'Irlanda del Nord amb la República d'Irlanda. Adams va iniciar la seva activitat política a la joventut, amb els conflictes entre la comunitat catòlica irlandesa i la comunitat protestant l'any 1969. Al llarg de la dècada dels setanta va ser detingut en diverses ocasions, sent alliberat finalment el 1978 per falta de proves tangibles. El seu lideratge es veurà consolidat al ser elegit president del Sinn Féin el 1983, donant pas a una nova etapa del partit irlandès que deixà de fer boicot a les institucions britàniques per tal d'assolir una estratègia d'integració i negociació.

Com a principal líder de la formació i del moviment d'autodeterminació Irlandès del moment, Adams va impulsar i participar en les negociacions de pau entre el govern britànic i l'IRA, adoptant una postura més moderada i apostant per la via pacífica i democràtica per tal d'aconseguir una major autonomia, i l'annexió d'Irlanda del Nord a la República Irlandesa. Malgrat algunes interrupcions del procés de pau, el divendres sant de 1998 es va aconseguir firmar un acord on s'iniciava el desarmament de l'IRA i la formació d'una assemblea d'Irlanda del Nord amb poders legislatius.

Benazir Buttho (1953-2007)

“I he comprovat que els que persegueixen la pau mai es detenen davant els obstacles, especialment els construïts de fanatisme, intolerància, rigidesa i tradició”

Benazir Buttho va ser la primera dona en assumir la direcció del govern d'un país musulmà al ser elegida Primera Ministra a les eleccions democràtiques del Pakistan de 1988. Després de la mort del seu pare, Buttho es va convertir en la líder del Partit Popular Pakistaní, sent el personatge més visible de l'oposició al règim de Mohammad Zia-ul-Haq. Aquest fet va suposar que se li decretés un arrest domiciliari el 1979, que finalitzaria a causa de la seva proposta d'abandonar el país el 1984. Durant l'exili, que es mantindria fins el 1986, Buttho va liderar clandestinament des de Londres l'estratègia del PPP, tornant a Pakistan dos anys abans que se celebressin les eleccions. D'aquesta forma, Buttho es va convertir en la màxima representant d'un govern democràtic i tolerant, que va apostar pel laïcisme i la reconciliació nacional com a principals exponents per enfortir el poder civil i aconseguir unes millores socials.

Buttho va morir l'any 2007, víctima d'un atemptat realitzat en finalitzar una manifestació del PPP a Pakistán. Aquesta havia tornat del seu segon exili per tal de presentar-se a les eleccions que se celebraven dues setmanes més tard, i en les quals liderava de nou l'oposició.