Carme Forcadell i Dolors Bassa porten dos mesos preses a Alcalá Meco. La família i les companyes lluiten contra l’oblit projectant la seva veu més enllà de les parets de la presó. Una presó llunyana que té com a objectiu la venjança i el silenci

Centre penitenciari Alcalá Meco - Madrid I. Quilòmetre quatre i mig d’una inhòspita carretera entre les poblacions d’Alcalá de Henares i Meco. Enmig del no-res hi ha una de les presons més antigues de l’Estat espanyol, construïda el 1978, i una de les tres de dones. A uns 600 quilòmetres de casa, dues dones obren els ulls cada dia des de fa dos mesos en una de les 423 cel·les de vuit metres quadrats que té la presó. Són la Carme Forcadell, expresidenta del Parlament de Catalunya, i la Dolors Bassa, exconsellera de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya, i són preses polítiques i per raons ideològiques.

Carme Forcadell està encausada per rebel·lió, Dolors Bassa, per rebel·lió i malversació, i les dues estan en presó preventiva per decret del jutge Llarena. Tant l’acusació com la presó preventiva són una injustícia flagrant. Cap dels condicionants per imputar-los aquests càrrecs existeixen ni tampoc els requisits que s’exigeixen per a la presó preventiva. Com explica Ester Capella, advocada i futura consellera de Justícia, “el dret penal no es pot interpretar de forma extensiva en perjudici dels drets de la persona ni es pot imputar allò que no està tipificat de forma clara”. En definitiva, tot plegat forma part d’una causa general contra l’independentisme, que no té res a veure amb el dret ni amb la justícia, i hi ha un crebantament permanent del principi de la presumpció d’innocència i del dret a la llibertat. Per a Capella, aquesta causa “ha posat al mirall un estat en què històricament els principis democràtics no han format part de la columna vertebral de les seves institucions”.

Pel carrer, la gent els pregunta a les famílies “què diuen, serà molt o poc?” i el Pau Surroca, fill de la consellera Bassa, és contundent: “què és molt i què és poc? Perquè si creiem que és injust, un dia ja és molt. Per a mi ja és molt ara”. I ja hi porten dos llargs mesos des del 23 de març.

“El més fàcil seria que les deixessin lliures, perquè no se n’anaven enlloc. Això és un càstig per a elles i per a la seva família”, diu el Bernat Pegueroles, marit de Forcadell, mentre reflexiona sobre la injustícia que suposa la presó preventiva. Bassa ja va explicar, a una entrevista juntament amb Meritxell Borràs, com n’és de terrible la impotència en presó preventiva. I és que és doble: no has fet allò de què t’acusen i, alhora, no tens sentència. “Sumes i no restes dies”, deia la consellera. Aquesta sensació la segueixen tenint ara, tot i que com expliquen els familiars també estan més serenes perquè s’han fet a la idea que va per llarg. La consellera Capella té un lema de capçalera: “Un dia més, un dia menys”.

Hi ha un punt de llum enmig de tanta foscor: Europa. La família i companyes de la Dolors i la Carme parlen d’esperança. I és que l’esperança és l’únic que els queda. L’esperança en una comunitat europea que, si bé “havia fallat” fins ara, sí que va fer sentir la seva veu davant la violència de l’1 d’octubre i, sobretot, “ha plantat una bufetada a l’Estat” amb les respostes de les justícies belga, alemanya, suïssa i escocesa. Són finestres que s’han anat obrint per qüestionar de dalt a baix l’actuació de la justícia espanyola. Malgrat tot, però, no es preveu una solució a curt termini. “Abans mirava el llarg termini i ara miro el dia a dia, igual que elles”, explica la Montse Bassa, germana de l’exconsellera. La seva visió de la vida ha canviat, els toca esperar i fer tot el que estigui a les seves mans perquè s’acabi. Perseverar.

Què és molt i què és poc? Perquè si creiem que és injust, un dia ja és molt. Per a mi ja és molt ara

Pau Surroca Fill de Dolors Bassa

El 23 de març i les hores prèvies

Dimecres, 21 de març. És gairebé migdia, als mitjans de comunicació salta la notícia: Llarena cita Carme Forcadell, Dolors Bassa, Marta Rovira, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull a declarar al Suprem el proper divendres 23 per estudiar-ne l’ingrés a presó. Forcadell i Bassa, com la resta de citats, se n’assabenten pels mitjans. “Jo estava a casa meva i ho vaig veure a les notícies. Li vaig trucar immediatament i la Dolors encara no ho sabia”, narra la Montse Bassa, “va ser una sotragada brutal. Ella va haver de venir a Torroella. Vam fer la maleta juntes per si de cas entrava”.

Aquells dos dies de marge amb què els havia citat el jutge feien pensar en els pitjors pronòstics. Van ser dos dies intensos, d’estar amb la família, d’acomiadar-se sense perdre mai l’esperança: “Jo era dels que pensava que se’ls quedarien, però m’aferrava a la petita esperança que no fos així”, diu el Pau.

I va arribar el divendres 23, el d’abans de Setmana Santa. La jornada va ser llarga i dura, fins que, aproximadament a les sis de la tarda, va confirmar-se el pitjor: entraven a la presó. Una presó arbitrària, injusta i sense sentit. “No té cap sentit cap de les presons. Ni cap dels exilis. Però aquell divendres encara menys. Tot plegat està molt fora de lloc de la llei, del sentit comú i de la justícia”, afirma Capella.

Fins aquell moment, la Carme només hi havia passat una nit, la del 9 de novembre. “Una nit no és res, comparat amb això”, diu el Bernat. La Dolors, malauradament, ja hi tenia més experiència. Abans, hi havia estat 32 nits. La primera vegada és més dura, explica la família. Et trobes en un món desconegut, sense normes clares i, sobretot, amb una rutina que et canvia per complet. Passar de la vida frenètica de presidenta del Parlament al no fer res de la presó és un xoc, i tenir algú al costat que et dona suport i s’ho coneix, ajuda. Quan algú li pregunta si es troba bé, la Carme respon: “aquí no em puc trobar mai bé, el que faig és aguantar”.

Carme Forcadell i Dolors Bassa tenen molt clar què els està passant, per què els està passant i de què n’estan pagant les conseqüències. Mai podran estar bé a la presó, però són fermes i tenen les eines per sortir-se’n: no estan soles, es tenen l’una a l’altra i als de fora, que són milers.

Dones en un món d’homes

“Les presons estan fetes, pensades i dissenyades pels i per als homes”. Elisabet Almeda, catedràtica de sociologia de la Universitat de Barcelona, és contundent. Vivim en una societat patriarcal i sexista, en què les discriminacions envers les dones són el dia a dia. A les presons, doncs, lluny de disminuir, el sexisme i les desigualtats es reprodueixen i, fins i tot, es sobredimensionen. “Les que estan dins són discriminades doblement”, assegura Almeda, “com a dones i com a preses”, perquè el sistema penitenciari és una estructura més de la nostra societat. Com diu Capella, “els rols es repeteixen, no els hem eliminat, tampoc en les situacions de privació de llibertat”.

Les presons són una estructura molt jerarquitzada, en què la direcció té un pes enorme i hi ha molta burocràcia. Per fer qualsevol cosa, fins i tot demanar un despertador o crema solar, calen tres instàncies i molta paciència, ja que poden trigar un mes a donar-los una resposta. “La Dolors va fer més de 30 instàncies al novembre i no se n’hi va concedir ni una”, explica la Montse.

La rellevància de la figura del director i un sistema molt tancat fa que no puguin accedir a una normativa clara del funcionament de la presó. I és que si bé hi ha un reglament penitenciari, cada centre pot concretar determinades normes, tot i que sembla que no estan escrites enlloc. “Tu arribes el primer dia a una presó, que impacta molt, i vas molt perdut. Ningú t’explica cap norma ni et donen cap circular, només un full amb les hores de visita”, diu el fill de la Dolors. “Hem demanat la normativa per totes les vies possibles i no ens cansarem mai de demanar-la. El problema de no tenir-la és que cada vegada que parles amb un funcionari t’ho explica d’una manera diferent i no acabes de saber mai com va”. Una de les normes no escrites és que, mentre a Estremera la llista d’amics que pot anar a visitar els presos és més extensa, a Alcalá Meco només pot ser de 10 persones, entre les quals s’hi inclouen aquelles parelles que no han formalitzat la seva relació i no consten al llibre de família. Si renoves algú de la llista, no podrà tornar-hi a entrar fins al cap de sis mesos. Aquest greuge esdevé clau: les visites són la connexió amb l’exterior i l’única cosa que trenca la monotonia.

Les presons estan fetes, pensades i dissenyades pels i per als homes. Les que estan dins són discriminades doblement: com a dones i com a preses

Elisabet Almeda Catedràtica de sociologia de la Universitat de Barcelona

A l’Estat, el nombre de recluses és molt inferior al d’homes. Per aquest motiu, explica Almeda, “tot és pitjor per a les dones: menys recursos, menys activitats, menys ràtio professional-presa, menys de tot”. A més a més, en general les activitats, tallers i formacions que s’ofereixen s’enfoquen cap al rol domèstic i hi ha molta desinformació, ja que no existeix cap llistat d’on les internes puguin escollir. Normalment, en tenir una sentència ferma, hi ha un equip de tractament que decideix el tipus d’activitat que ha de practicar la reclusa, però la presó preventiva torna a perjudicar Forcadell i Bassa, que només han aconseguit fer aeròbic després de demanar-ho amb tres instàncies.

Els 600 quilòmetres que separen la Dolors i la Carme de casa és un càstig per a elles i per a la seva família. La llunyania que pateixen és doblement greu en el seu cas: “malgrat la presó preventiva, els presos i preses per ideologia política haurien d’estar a Catalunya perquè som l’única Comunitat Autònoma que tenim competència plena en presons”, explica Almeda, “i aquesta llunyania encara és més dura per a les dones perquè continuen tenint un rol de cura que fa que assumeixin més responsabilitats familiars”. Els rols de cura de l’entorn familiar, que malgrat tot segueixen existint, provoquen més angoixa a les preses. La Marta Vilalta, portaveu d’Esquerra Republicana, ha pogut anar-les a veure i comenta que “se senten culpables de no poder estar al costat de la seva família, dels fills, dels nets i de les mares, que ja són grans”. Dolors Bassa ho expressava en aquesta carta dirigida a la seva família i, en especial, a la seva mare.


La lluita contra l’oblit

“Les presons de dones són molt invisibles”, assegura Elisabet Almeda. És un fet. Ara mateix, malauradament, hi ha nou persones a presó pel cas català. Des del primer dia als mitjans s’ha parlat molt més d’Estremera i de Soto del Real que d’Alcalá Meco. De fet, massa vegades, sense mala intenció, algú s’ha oblidat de la Carme Forcadell, la Dolors Bassa o la Meritxell Borràs. Vivim en una societat que invisibilitza les dones. En les mateixes circumstàncies que els homes, les preses polítiques tenen menys ressò i massa sovint són les últimes de la llista.

La sensació de ser oblidada era una espina que la Dolors Bassa tenia clavada. El 23 de març, quan sorprenentment el jutge va deixar que sortissin a dinar sense que encara els hagués comunicat la decisió, la Dolors es va apropar als periodistes i els va dir: “si us plau, aquesta vegada no us oblideu de nosaltres”. Dos mesos després, Alcalá Meco ja no és tan invisible.

Un objectiu: ser la seva veu

La presó també ha canviat la vida per complet a les famílies. El Bernat, ja jubilat, explica com n’és per a ell d’important tenir els fills cada dia a dinar. “Així tinc algú amb qui parlar”, diu. I és que res no és igual, ni mirar la televisió. “No és el mateix mirar una pel·lícula compartint-la amb qui tens al costat que sol. Ara, als 10 minuts l’apago i me’n vaig a dormir”. Sembla, però, que han trobat un motiu per obligar-se a seguir endavant: ser la veu de la Dolors i la Carme.

La Montse i el Pau, germana i fill de la Dolors Bassa, expliquen com n’és de diferent aquesta segona vegada. A diferència del Bernat, marit de la Carme, ells ja han passat el silenci del dol de la presó. Ara, són a tot arreu: “cada glop de ràbia el converteixo en veu”, assegura la Montse. Els fa por que es normalitzi allò que no és normal i aquesta obsessió és el que els mou, és la seva energia i la seva força.

El Bernat és més discret i no li agrada parlar tant, però s’obliga a fer-ho. Per la Carme. Per denunciar el que és una flagrant injustícia: “ella només va defensar el Parlament”, diu. I, a una altra velocitat, se suma a aquest altaveu col·lectiu en què es va convertint l’Associació Catalana pels Drets Civils, formada per les famílies de les persones preses i exiliades polítiques catalanes.

I és que ho tenen clar: com més temps passi, més parlaran. No cediran. I són contundents: “no permetrem que caiguin en l’oblit. Ja no tenim por”.

Cada glop de ràbia el converteixo en veu. No permetrem que caiguin en l’oblit

Montse Bassa Germana de Dolors Bassa

La ràbia i la impotència

“Per què elles?”, es pregunta l’Ester Capella que, com a advocada, és de les persones que les va a visitar més sovint. “Hi podria ser jo o un altre. Per què elles i no jo?”. I és que la ràbia i la impotència afloren per l’arbitrarietat de tot plegat, perquè el que han fet és obeir el mandat sorgit de les urnes, perquè han actuat seguint allò que elles i Esquerra Republicana porten tants anys defensant i portant als programes electorals. “M’hauria pogut passar exactament el mateix que a elles i és una sensació de ràbia i de dolor que no saps expressar”, explica Capella. La nova consellera de Justícia creu que, com deia Marta Rovira a la seva carta, és necessari canalitzar aquestes emocions de forma positiva: transformant.


Una finestra a l’exterior

Enmig de la monotonia de la presó, les visites, les trucades i les cartes esdevenen una finestra de llum i de contacte amb l’exterior. Una finestra que es pot tancar en el moment més inoportú i que les ha obligat a elles i a les famílies a aprendre a marxes forçades. Asseguren que és instint de supervivència.

Les cartes. La Carme i la Dolors reben unes 200 cartes al dia, que són mitja vida. Les cartes els recorden que la gent no les oblida, els donen diverses visions del món que hi ha fora i són una lectura per passar hores del dia. Les cartes, en definitiva, els fan sentir que el que han fet ha sigut per alguna cosa. Que hi ha gent al darrera.

Les trucades. Com la resta d’internes, tenen dret a 10 trucades a la setmana de cinc minuts cadascuna. 10 trucades a una curta llista de persones, amb nom, cognom i DNI, que prèviament han hagut de ser autoritzades per la presó. Tan curta és la llista que la família té un calendari: dilluns li toca a un i a l’altre, dimecres a l’altra i així anar fent. Cinc minuts són escassos i més quan hi ha tantes coses a dir-se, però a més a més tot es complica: si salta el contestador, es perden els cinc minuts de trucada; si la trucada es talla per motius que poden ser inexplicables, es perden els cinc minuts de trucada; si no hi ha cobertura, es perden els cinc minuts de trucada. Així doncs, la trucada és tot un ritual. I més perquè no hi ha una hora exacta, sinó franges horàries aproximades. El Bernat va tot el dia amb el mòbil a la mà, no el deixa anar ni un moment. No se sap mai quan pot trucar la Carme. Al Pau li toca el torn per parlar amb la seva mare els dimecres, més o menys cap a les nou. A les vuit ja n’està pendent, assegut davant del telèfon amb una llista de coses a dir. “Em toca un cop a la setmana i no em vull oblidar res. No vull perdre ni un segon”, explica.

Les visites. Hi ha una visita setmanal de 40 minuts on poden anar quatre persones; un vis-a-vis familiar mensual també per a quatre, que pot ser de dues hores, una hora i mitja o només una hora depenent del dia de la setmana -tampoc no hi ha cap norma escrita- , i, només si estàs casada, un vis-a-vis íntim mensual de dues hores. Per sort, els advocats i advocades poden anar-les a veure tant com vulguin. Als vis-a-vis només hi pot accedir la família -demostrable amb el llibre de família corresponent- i són en una habitació amb una taula i cinc cadires. Els vis-a-vis són la meta que esperen cada mes: es poden tocar, abraçar i agafar les mans. És per això que les mares de la Carme i la Dolors, de més de 80 anys, han anat a algun vis-a-vis. “Són molt durs, però poden abraçar les seves filles”, explica la família. I és que a les visites setmanals hi ha una gran barrera: el vidre.


El vidre, un gran mur

Les visites setmanals comencen amb un trajecte de 600 quilòmetres fins arribar a Madrid. Llevar-se molt d’hora, agafar el cotxe, aparcar-lo al costat de l’estació, agafar l’AVE, tres hores fins a Atocha, pujar al cotxe de lloguer i conduir tres quarts d’hora més fins Alcalá Meco. Entremig, dinen, perquè es fa migdia. Tot això per a 40 minuts de visita. Quan acabi, hauran de desfer tot el camí. És dur, però s’ha convertit en la seva nova rutina setmanal. I, de fet, la il·lusió de veure-les ho compensa tot. “Ens trobem a les cinc del matí i sembla que anem a obrir els regals de reis”, diuen la Montse i el Pau, que aprofiten el trajecte per preparar-se la visita. Sí, també es fan llistes sobre el que han de parlar en persona. I és que cada minut compta. El net de la Carme també l’ha anat a veure. Té vuit mesos i quan hi va es queden una nit més a Madrid; anar i tornar en un sol dia seria massa.

Entrar a la presó impacta, sobretot les primeres vegades. Un funcionari els acredita i agafa l’empremta, després s’esperen mitja hora a una sala d’espera amb d’altres familiars. Prou estona per anar detectant qui crida més. I és que després de dos mesos ja han après en què fixar-se. El locutori és petit i estan tots seguits, només hi ha un separador de dos pams entre un i el següent. No estan aïllats, el so és nefast i si els toca algú que parla molt fort al costat, no se sent res. “Hem après moltes coses. Hem après a caminar molt de pressa per ser els primers d’entrar, hem après a deixar passar els que criden per no tenir-los al costat, hem après a no anar-hi a primera hora perquè, si no, ella no pot esmorzar”, explica el Pau. “És supervivència”, corrobora la Montse.

Una vegada entren al locutori, que és molt fosc i vell, l’emoció envaeix a unes i a altres. Les mans sempre toquen el vidre, que és com un mur. Una barrera insalvable. Perquè s’abraçarien

Una vegada entren al locutori, que és molt fosc i vell, l’emoció envaeix a unes i a altres. Les mans sempre toquen el vidre, que és com un mur. Una barrera insalvable. Perquè s’abraçarien. Es tocarien. Com diu Capella, “en aquests moments es diu molt més amb el contacte que amb les paraules”. Tant elles com les visites fan el cor fort, uns i altres pateixen pels que estan a l’altra banda del vidre.

Cada minut de visita és intens, el temps és or. Sovint, sentir-se és una quimera. No hi ha els típics telèfons de les pel·lícules; a Alcalá Meco les instal·lacions són molt antigues i força precàries i el micròfon és sobre la taula. Per parlar han d’abaixar el cap i apropar-s’hi; per escoltar, acostar l’orella. Al final, gairebé no poden mantenir contacte visual mentre parlen. I, si a la sala hi ha les quatre persones que permet la visita, només una pot sentir bé tot el que diuen la Dolors o la Carme; la resta, esperen el seu torn.

Al cap de 40 minuts, un funcionari els diu que s’ha acabat el temps. Les mans tornen al vidre per acomiadar-se, és el moment més dur. “Tu marxes i ella es queda allà”, explica el Bernat. “Sempre cau alguna llàgrima”, diu la Montse. La Marta Vilalta afegeix: “la sensació d’impotència és brutal: jo puc agafar un cotxe i m’allunyo d’aquí, torno a casa. Elles no”.

Això sí, aquells 40 minuts és el moment en què la Dolors i la Carme són més a prop de la llibertat: les visites les apropen a l’exterior per allò que expliquen, però també físicament: els locutoris són a uns deu metres de l’entrada a Alcalá Meco.

La rutina diària

Mentre jo escric o tu llegeixes, la Carme Forcadell i la Dolors Bassa fan el mateix que cada dia durant els últims dos mesos. La rutina a la presó és gairebé insuportable: aixecar-te, esmorzar, caminar, anar a la cel·la, llegir, dinar, descansar a la cel·la, caminar, aeròbic -si els toca-, sopar, anar cap a la cel·la, el recompte i a dormir. En total, 16 hores diàries en una cel·la, que fins abans-d'ahir compartien, de vuit metres quadrats, amb dues lliteres, un prestatge que fa de taula, una dutxa i un lavabo. El vàter i la dutxa, que no funciona si no mantens apretat el botó, no tenen cap mena d’intimitat. A més, els àpats sempre han de ser en silenci i s’ha de fer cua per a tot. És igual que sigui dilluns o dissabte. L’únic que trenca la monotonia són les visites i les trucades.

Per sort, han pogut fer aeròbic uns tres dies a la setmana. El que intenten és cansar-se al màxim, mentalment i físicament. I és que l’activitat frenètica que duien com a presidenta del Parlament i consellera no tenia punt de comparació i, ara, els costa dormir. A més a més, no saben quan pot acabar aquesta rutina, aquesta privació de llibertat tan injusta. De moment, sense perdre mai l’esperança, tenen clar que serà llarg.

La prioritat és que el tràngol de la presó s’acabi tan aviat com sigui possible. És una repressió desmesurada i l’única finalitat que té és la venjança i la por

Ester Capella Advocada i futura consellera de Justícia

“Veient la seva valentia”, diu Montse Bassa, “ho hem de donar tot”. Tant elles com la família reivindiquen que no normalitzem el que no és normal: que persones innocents estiguin preses per defensar les seves idees polítiques. Que les recordem, privades de llibertat, en cada acte quotidià de les nostres vides. “La prioritat és que el tràngol de la presó sigui lleuger i que s’acabi tan aviat com sigui possible, perquè és una repressió desmesurada i l’única finalitat que té és la venjança i fer-nos por. Que no parlem d’allò que sempre hem parlat”, conclou Ester Capella. No ho podem permetre. I no ho permetrem.